Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar la seva experiència com usuari mentre es navega. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot canviar la configuració del seu navegador o obtenir més informació de la política de cookies.
Accepto
Serveis a Mollet Centre d'Estudis Molletans Patrimoni oblidat, memòria literària

Patrimoni oblidat, memòria literària

A l'empara de l'exposició Patrimoni oblidat, memòria literària, que evoca, amb el poder de les paraules, patrimoni desaparegut o abandonat de diferents indrets dels Països Catalans, presentem espais, paisatges i elements que han format part del patrimoni natural i històric de la nostra ciutat. De la mà -o la ploma, podríem dir-ne- de persones que en van ser contemporanis i que ens en parlen i els descriuen, recuperem la memòria d'indrets ja desapareguts, transformats o oblidats.
 
Aquesta exposició és també un tast de la literatura que s'ha fet a Mollet, en molts casos de manera excel·lent. Per això hem recuperat la veu d'autors i persones que evoquen aquell Mollet, com Joan Ambrós i Lloreda, Pere Bonvilà, Ferran Canyameres, Francesc Maspons, Josep M. Pou, Frederic Ros, Joan Solé Tura, Jordi Solé Tura i Vicenç Plantada. 
 
L'exposició i el treball de recerca que s'hi ha fet al voltant, tenen l'origen en el projecte col·laboratiu "Patrimoni oblidat, memòria literària", impulsat per la Coordinadora de Centres d'Estudi de Parla Catalana i l'Institut Ramon Llull. Podeu consultar-lo al web patrimonioblidat.cat
 

Pineda Fosca

Aquesta carretera [l'antic camí ral] tenia el nom de Pineda Fosca, perquè travessava la paorosa verneda coneguda amb tal nom. Excepte el seu trajecte, lo altre eren uns bardissars, heures i ridortes. Els primers arribaven a la meitat de l'alçada dels gruixuts albes, pollancs, oms, pins, salzes i verns que la poblaven; els segons es penjaven dels caps a l'haver arribat als cimerols dels més alts branquillons. Els llops, al pic del dia, molt sovint amb sa presència feien aturar els matxos dels traginers; el senglar també s'hi passejava, i hi eren abundants els conills, toixons, esquirols i tota mena d'aucells del país i forasters (en lo seu temps de passa), cridant tant menjar i cantúries l'atenció de les guineus, gats mesquers, pudents, fusinas [fagines] i fures. També hi havia gorgs, aigüerols, recs i una sèquia mestre (encara hi es avui), que feia que hi hagués molt peix, anguiles, granotes, gripaus, reinetes i llúdries; i a la carretera unes falgueres que feia que els carros anessin tot sovint ensorrats fins al botó i els matxos s'enfonsaven fins als genolls i més amunt.
 
Vicenç Plantada i Fonolleda (Mollet del Vallès, 1839 - 1913)
PLANTADA, V. (1887). "Un episodi de la Pineda Fosca". La Renaixença. Barcelona.
 
Pineda Fosca (arxiu sonor)

Alzina de Can Magre

(morta l'any 1968)

Al costat de la figuera, imponent, exuberant, s'hi troba la famosa alzina de can Magre.  Té una soca molt gruixuda, encara que no molt alta, que a mesura que puja enlaire es va multiplicant formant una copa [capçada] grandiosíssima. Quan te la mires sembla feta amb motllo, ja que no surt una branca més que l'altra, i quan el sol sen va a la posta la seva copa agafa uns colors rogencs, verds clars, verds molt foscos... Agafa uns tons d'una bellesa formidable que jo sóc incapaç de descriure. És la reina de les alzines i no m'estranya gens que el mestre en colorit i paisatgista Joaquim Mir, mirant-se-la, en quedés embadalit i l'immortalitzés en el seu famós quadre "L'alzina i la vaca", que es conserva avui en una sala del Museu del Prado.
 
 
Pere Bonvilà i Miralles (Mollet del Vallès, 1905 - 1986)
BONVILÀ, P. (1980). "El meu Mollet. Boscos i vernedes". Document inèdit, 16 p. Mollet del Vallès.
 

Alzina de Can Magre (arxiu sonor)


Alzina del Pont Xuclador

Tallada l'any 1932

Prop del torrent Caganell, contemplem l'alzina del Pont Xuclador. És una alzina fantàstica, té una soca molt gruixuda i per abraçar-la almenys farien falta cinc homes. La seva copa també és fabulosa, els cimerols de les branques estan plens de nius d'ocells, de pardals i garses, i quan surt el sol i també quan se'n va a la posta, fa bo de sentir el concert de cant que els ocells allà hi organitzen.
 
Aquesta alzina gegantina i centenària, quin munt de coses haurà vist i quantes tempestes de llamps i trons, d'aigua i pedregades haurà aguantat [...] Alguns molletans encara ens recordem de les bromes pesades que de tant en tant ens gastava, fent-nos beure a morro. Aquesta alzina tan famosa és propietat d'en Fonolleda, i aquest senyor, l'any 1932, va prendre el determini de tallar-la. A l'assabentar-se'n, en Josep Sans (Vilarrosal) va voler fer-li veure la veritat de la barbaritat que anava a cometre però al no poder-lo convèncer li oferí donar-li la meitat del valor de l'alzina i que no la tallés. Però no el va voler escoltar i l'alzina fou tallada i venuda al Fermí de Montcada i així es va cometre una altra barbaritat fent desaparèixer una alzina de tanta anomenada i estimada de tots els molletans.
 
[...] Tot el poble va sentir molt la tallada d'aquesta alzina, però l'únic home que va aixecar la veu fou el Josep Sans.
 
 
Pere Bonvilà i Miralles (Mollet del Vallès, 1905 - 1986)
BONVILÀ, P. (1980). "El meu Mollet. Boscos i vernedes". Document inèdit, 16 p. Mollet del Vallès.
 

Alzina del Pont Xuclador (arxiu sonor)


Bosc de Can Pantiquet

El nostre bosc de Can Pantiquet
 
Que ens perdoni el bon amic d'aquest Foment, el senyor Jaume Julià, si anomenem així el seu magnífic bosc de can Pantiquet.
No sabríem, ni podem anomenar-lo d'altra manera després d'haver-hi organitzat durant sis anys seguits la gran festa dels sardanisme que és cada any el nostre Aplec.
[...]
Cal haver-se aixoplugat sota aquella munió de gegants de verdes testes i haver oït entre els seus esvelts troncs el ressò de la nostra eina de treball, en lloc de la cridòria alegre de la multitud diversa que emplena el dia de l'Aplec.
Cal haver-hi descansat el cos fadigat i amarat de suor, damunt la flonja i fresca catifa que s¡estén al redós de cada pi, després d'unes hores de treballar amb delit per la festa gran que s'atansa.
[...]
El lloc on està situat, la seva netedat, la seva frescor i abundor d¡aigua, els seus pins tan polits i esvelts, formen un conjunt meravellós que captiva i atreu als que han tingut l'encert i el goig de visitar-lo.
Les sardanes, dintre seu, tenen tota l'enyorança, tota l'alegria o tristor en què han estat inspirades.
Assistir un any a l'Aplec Sardanista del "nostre bosc", és imposar-se el deure de visitar-lo dues o tres vegades més durant l'any.
 
 
Frederic Ros i Sallent (Mollet del Vallès, 1875 - Barcelona, 1956)
ROS, F. (1935). "El nostre bosc". Nostra Veu, 39. Mollet del Vallès.
 

Bosc de Can Pantiquet (arxiu sonor)


Pedra Salvadora

Megàlit neolític destruït l'any 1975

La gent l'anomena Pedra Salvadora. Diu que, a la guerra dels Francesos, anava perseguit per eixos un jove de la encontrada quan, veient-se perdut, s'amagà sota d'ella i va salvar-se, i des de llavors per eix nom és coneguda. Avui ja no fora allò possible, ja que els vallejaments de la vinya en què es troba, ses cavades i esmagendades, quasi l'han colgada.

 
Francesc Maspons i Labrós (Granollers, 1840 - Bigues, 1901)
MASPONS, F. (1882). "De Mollet a Bigas". Anuari de l'Associació d'Excursions Catalanes, 2. Barcelona.
 
Pedra Salvadora (arxiu sonor)

Can Mollet

Masia d'origen medieval enderrocada l'any 1967

Amb quatre gambades arribem a can Mollet. És una masia molt gran. Aquí hi vaig néixer jo; el meu pare, Josep Bonvilà, és el masover de la finca.
Segons he sentit explicar a Salvador Mollet, propietari de la finca, que morí l'any 1915 a l'edat de 88 anys, aquesta casa fou la primera que es construí a Mollet i els Mollet foren els primers colonitzadors de Mollet. M'explicava que can Mollet havia estat moltes vegades renovat, perquè, segons deia Salvador Mollet, havia estat de planta baixa pis i golfes i una finca molt extensa, però amb els anys havia passat diverses terrabastades. En la guerra de la Independència els francesos la cremaren i els de can Mollet marxaren amb el bestiar a refugiar-se a can Santpare. Al 1815 can Mollet fou restaurada i aquest mateix any es casaren l'hereu i la pubilla. Al 1932 can Mollet canvia altra volta de fesomia, és allargat i li renten tota la cara.
[...]
En el moment que jo vos el presento té un gran pati on a cada costat de portal hi ha dos magraners i sis acàcies, un cirerer, un parell d'ametllers, un til·ler que fan ombra al pati, al davant una gran quadra per a les vaques, l'era al costat amb tres grans pallers de palla i una pallera d'aufals, al llarg del pati, un gran jardí amb varis rosers i tota classe de flors. A la paret de sota la casa hi passa la mina de can Magre, on hi ha el rentador amb una figuera centenària que hi fa ombra. Un xic més apartat, n'hi ha una altra, aquesta és molt gran, té una soca molt alta i gruixuda, en molts llocs està corcada, té la soca plena de bonys i té molts forats que als pigots els va de primera per criar-hi, però ella s'aguanta fent figues a dojo d'una qualitat excel·lent. Per l'hort hi ha més de cinquanta arbres fruiters de tota classe que en el seu temps fan les delícies de tots els de casa, de tots els convidats i d'altres que es conviden sols. Sota la quadra hi ha quatre lledoners també centenaris; n'hi ha un de molt alt i gruixut, és buit de dintre, jo més de un cop hi he entrat per un forat que tenia a baix i he pujat fins a la copa. Jo no sé com un arbre així buit de dintre pot viure, però ell qui sap els anys que viu així, s'aguanta ferm i exuberant...
 
Pere Bonvilà i Miralles (Mollet del Vallès, 1905 - 1986)
BONVILÀ, P. (1980). "El meu Mollet. Boscos i vernedes". Document inèdit, 16 p. Mollet del Vallès.
 

Can Mollet (arxiu sonor)


Mina de Can Magre

S. XVIII o potser anterior

Veu la mina de Can Magre,

d'aigua clara, de bon doll,

bells amors entre berenades

vora el bosc, l'herba i fonoll.

 
Joan Ambrós i Lloreda (Mataró 1906 - Abbeville, 1992)
"Bell Mollet". Sardana per cobla i per coral a tres veus. Lletra de Joan Ambrós i Lloreda i música d'Antoni Suñé i Font.
 
Mina de Can Magre (arxiu sonor)


El Calderí

1880-1941

Ja fa anys que entre Mollet i Caldes de Montbui circulava el tren de via estreta que la gent de la contrada distingia amb el nom de Calderí. Vorejava gairebé sempre la carretera. La seva lentitud permetia als viatgers de pujar i  baixar, amb el comboi en marxa, per refrescar la gola amb fruita o grapes de raïm que collien dels conreus margeners. Enllà de la carretera, encara hi ha trossos de via que recorden aquells viatges tan feliços.

 
Ferran Canyameres i Casamada (Terrassa, 1898 - Barcelona, 1964)
CANYAMERES, F. (1960). El Vallès (vigor i bellesa). Ed. Selecta. 311 p. Barcelona.
 

El Calderí (arxiu sonor)


Les fàbriques

Pelleria (1897 - 2007)
Can Fàbregas (1900 - 2001)
Can Mulà (1913 - 1971)

Vaig néixer, doncs, l'any 1930, el 23 de maig. El meu poble, Mollet, era llavors un nucli urbà d'uns sis mil habitants, a mig camí entre el camp i la indústria, però la balança s'inclinava ja cap a la indústria, amb les grans fàbriques tèxtils de Can Fàbregues i Can Mulà i la poderosa Tenería Moderna Franco Española, la "Pelleria". Les sirenes cridaven els treballadors de cada torn, cap a les quatre del matí, a les dotze assenyalaven el final del torn matinal i a quarts de dues cridaven els treballadors de la tarda. A cada toc de sirena, els carrers que duien a les fàbriques, com el meu, el Berenguer III, s'omplien de gent que plegava o que s'incorporava a la feina. Vaig créixer, doncs, amb la convicció que aquest era el ritme natural dels dies.

 
Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009)
SOLÉ TURA, Jordi (1999). "Una història optimista". Edicions 62, Col·lecció Biografies i Memòries, 40. 420 p. Barcelona.
 

Les fàbriques (arxiu sonor)


L'Ateneu (1902 - 1955) i el Tabaran (1919 - actualitat)

Els diumenges, després de dinar, demanava la paga al pare i sortia corrents cap al cine. Primer van ser l'Ateneu i el Tabaran, on comprava xufles a la Gata Maula, per deu cèntims.


L'Ateneu i el Tabaran (arxiu sonor)


Josep Maria Pou i Serra (Mollet del Vallès, 1944)
ARIMON, G. (2003). "Josep Maria Pou i Serra, molletà il·lustre". Ajuntament de Mollet del Vallès. 109 p. Mollet del Vallès.
 

El safareig de Can Lledó

Enderrocat a la dècada de 1960

El safareig públic de Can Lladó fou reformat als primers mesos de l'any (1910) per en Miquel Rosés i els seus paletes, i d'immediat assolí gran acceptació entre les dones del poble, que entre cops de picador i ensabonada a la roba s'explicaven tot el que havia passat, el que passava i l'esdevenir en veu prou alta per tal de que tothom en quedés assabentat. Algun graciós del terme va batejar el safareig com el Congrés de Diputats de Mollet, i segons sembla no li faltava raó.

 

Joan Solé Tura (Mollet del Vallès, 1917 - 2008)
SOLÉ TURA, J. (1988). Mollet, 1900-2000. "Memòries d'un molletà". L'Aixernador, edicions argentonines. 259 p. Argentona.
 

El safareig de Can Lledó (arxiu sonor)


Pont de la Mandra

1911-1941

Qui més qui menys n'ha sentit a parlar d'ell, la majoria saben que era el lloc de  concentració dels "pasotes" d'abans, que el consideraven com el seu feu privilegiat on es contrastava obertament qualsevol qüestió de política i d'esports preferentment. És a dir, que arreglaven el món.
Segons les nostres informacions, el dia 3 de febrer del 1911 es va prendre l'acord en una sessió de l'Ajuntament, en aquells temps format pel "tàndem" Ros-Santamaria, de fer un pont a l'extrem del carrer Barcelona per poder travessar el torrent Caganell, que atrevidament lliscava les aigües pel mig del poble. I és natural quan venia una rierada, la gent es trobava en serioses dificultats per passar d'un costat a l'altre, però fins a setembre de 1904 el pont no fou inaugurat. Després fou el punt de reunió dels joves que al sortir del treball s'aplegaven en les seves baranes [...]
Com que en temps de calor, el sol hi brandia de ple durant el dia, la tertúlia es traslladava a un lloc més ombrejat com eren els finestrals de l'Ateneu, i allí podíeu sentir cada migdia al Soto, al Vallcorba, a l'Emili Mateo, l'Andrés de Gràcia, al Vigatà, al Cayo, als de ca la Fonta, als del cal Castells, al Ventalló i tants i tants d'altres, les aferrissades discussions de tots ells, que si el Barça, que si l'Espanyol, que si la Lliga, que si l'Esquerra, que si el Mollet, que si el Granollers o el Ripollet, fins cinc minuts abans que les sirenes de les respectives fàbriques anunciessin l'entrada al treball, llavors com per art d'encantament l'indret quedava buit, ja que tots els "assembleistes" emprenien una cursa per no arribar tard a la feina. 
Al cobrir-se el torrent, tot just acabada la guerra, el pont de la Mandra ja no tenia raó de ser, i, es clar, va desaparèixer, i encara que alguns diguin que la nostàlgia no serveix per res, molts el recordem amb un deix de melangia. Siguem raonables tanmateix: no serà perquè la "mandra" prou que te la treien de sobre i a la vegada els anys eren molt menys que els d'ara? 
 
 
SOLÉ TURA, J. (1981)
Mollet, la història que segueix. Gràfiques Aster. 219 p. Mollet del Vallès.
 

Pont de la Mandra (arxiu sonor)


Documents de l'exposició

Plafons de l'exposició Plafons de l'exposició (18483 Kb)

Mapa de localització dels elements Mapa de localització dels elements (172 Kb)


Plaça Major 1 (Casa de la Vila), 08100 Mollet del Vallès (Barcelona)
Tel. 93 571 95 00 | © 2017 - Ajuntament de Mollet del Vallès